Els Reptes del desenvolupament sostenible

Els reptes del desenvolupament sostenible

Autor:

Jordi Badia Pascual

jo************@gm***.com

Formació:

• Arquitectura i urbanisme – UPC
• Desenvolupament sostenible – Càtedra UNESCO – UPC
• Formador de comunitats ecològiques – Fundació Findhorn – UOC
• Economia cooperativa – IGOP – UAB

Sumari:

1. Sobre el concepte del desenvolupament 2
2. El creixement interior i les societats del benestar 3
3. L’ evolució i la sostenibilitat 4
4. La confiança i el futur 6
5. Els reptes socials 8
6. Els reptes ambientals 13
7. Prospectiva i escenaris de futur 16
8. La petjada ecològica i la capacitat de càrrega 19
9. On es trobin la natura i la cultura… 22
10. Propostes de vies de desenvolupament 25
11. Bibliografia 28

Paraules clau:

• Development concept
• Sustainability
• Prospective
• Ecological footprint
• Charge capacity
• Coherent cognitive capacity
• Concepte de desenvolupament
• Sostenibilitat
• Prospectiva
• Petjada ecològica
• Capacitat de càrrega
• Capacitat cognitiva coherent

Resum:

A partir de la informació actualitzada de l’ estat del món, tant a nivell social com mediambiental, i dels treball de prospectiva, es plantegen vies de treball per encarar el futur eco-sistèmicament i solidàriament.

1 – Sobre el concepte del desenvolupament.

El concepte de desenvolupament és antropològic, no existeix fora de la cultura humana, i per tant es diferencia del concepte d’ evolució natural.

El desenvolupament és voluntari ha d’ existir la voluntat de desenvolupar-se. Encara que com a éssers socials que som els humans, pot que en el grup només existeixi aquesta voluntat en un, o en uns pocs, mentre la resta del grup simplement segueix la inèrcia dels canvis sense saber, o sense poder, actuar sobre ells.

El desenvolupament personal i el desenvolupament social són els dos extrems pendulars que es retroalimenten al llarg de la història, com una gran espiral, passant del creixement en consciència de les tribus prehistòriques al desenvolupament social de les primeres ciutats, o del desenvolupament personal exemplificat en l’ humanisme renaixentista que més tard donaria peu al desenvolupament social de les repúbliques i les democràcies parlamentàries.

Aquests “esglaons” en el desenvolupament que ha anat experimentant la societat: abolint l’esclavitud, aportant l’escola normal per a tots els nens, etc… es corresponen a graus de consciència del col·lectiu humà: És a dir hi ha països on encara és “legal”, la pena de mort. Podem entendre-ho com a regions socials on el col·lectiu encara no ha madurat la seva consciència sobre la vida i la mort, sobre el delicte i la ignorància, (encara no van llegir Sòcrates…). Però hi ha molts països on ja fa temps que aquesta qüestió està clara per a la gran majoria de ciutadans. Aquest és un més dels exemples entre desenvolupament personal i desenvolupament social, la presa de consciència personal desemboca amb el temps en la presa de consciència col·lectiva.

És més, sigui quin sigui el nivell de desenvolupament personal en què ens trobem cadascú individualment som capaços d’ entendre els graus inferiors encara que difícilment els superiors, i només amb la voluntat de mantenir la ment oberta som capaços de confiar en la realitat d’aquests nivells superiors de consciència. No estic parlant de res místic o espiritual ( o si? ), simplement em refereixo a quantes vegades ens hem trobat amb actituds deplorables ensumant la natura amb ampolletes d’aigua, amb cigarrets o amb branques trencades gratuïtament per gent igual a nosaltres, però incapaços d’entendre el missatge del respecte a la natura que cada dia rebem per la televisió , a la premsa o a l’escola.

En qualsevol societat es troben tots els tipus barrejats en diferents proporcions, i només quan una massa crítica és capaç d’ establir-se com a catalitzadora d’un canvi aquest apareix. Tanmateix el “desenvolupament” definit des d’occident xoca frontalment amb l’harmonia de la vida a les tribus tropicals, a les illes del sud del pacífic, en el que ens queda dels nadius americans… que serveix llavors tenir un concepte. “desenvolupament” si no és aplicable a totes les formes de l’espècie humana?

2 – El creixement interior i les societats del benestar

A aquestes alçades del “desenvolupament” estem en un espai temporal de creixement interior, i de revolució social permanent, estem reformulant la formació de la persona mitjançant el coneixement d’holístic de diversos camps del saber, i estem visualitzant la possibilitat d’organitzar el món mitjançant la societat civil, la gent a occident practica esports a la natura, cuida la seva alimentació, la salut integral, el cos i les seves capacitats vivencials, aprofundeix en els coneixements transcendentals sota múltiples formes de meditació, i milita ciberactivament a través de facebook o apuntada a alguna O.N.G. als països desenvolupats…

Als països desenvolupats, -i en les famílies ben assentades dels menys desenvolupats-, les noves generacions estan multi-formant-se amb metodologies molt més complexes que fa simplement 20 anys. Els nens del futur, a més de practicar esports diversos, múltiples instruments de música, o collir diverses carreres universitàries, estaran super-connectats amb diversos idiomes a través d’una internet assequible a qualsevol racó.

En poc temps un grau més d’aquest desenvolupament humà s’haurà donat per afrontar el següent pas de desenvolupament social col·lectiu. Que evidentment passarà per superar les actuals democràcies representatives, llunyanes, grises per no dir fosques i amb profunds buits de manipulació de la informació.

Però és que potser aquest nivell de canvi social ja està començant a donar-se a les regions de més massa crítica de consciència:

En els últims anys s’han donat canvis importants en la direcció política del planeta, països aparentment competitius i d’ideologia de desenvolupament personal com Brasil o Estats Units han triat presidents socialitzadors com Luis Ignacio Lula o Barack Obama, mentre que països estrictament socialitzats com la Xina emprenen programes de lliure comerç i lliure desenvolupament personal.

Tampoc es direu si ha pesat més la causa de les guerres i la pobresa extrema dels sense terra, o si les múltiples manifestacions anti-guerra, anti-OMC, banc mundial, etc… estan donant el seu fruit gràcies a cents, fins i tot milers, d’activistes socials compromesos en el dia a dia per visualitzar el canvi.

Evidentment hi ha el risc que aquest grau de desenvolupament es doni desequilibradament entre de les diferents regions del planeta. Si això es dona només als països occidentals, als “espais del benestar” oblidant-nos de l’Àfrica, Sud-amèrica, la majoria dels països islàmics o del quart món interior de les macro-urbs europees i nord-americanes simplement estarem augmentant la tensió interior en cadascun dels habitants del món, i en definitiva l’increment de conflictes violents.

Aquest continua sent el gran repte; un desenvolupament en uns sectors privilegiats de la humanitat no acostarà la gent sinó que la distanciarà. I la sostenibilitat per a les generacions futures continuarà en entredit. (tret que els utilitzadors d’aquest terme estiguin pensant només en la sostenibilitat d'”algunes” generacions futures localitzades a les regions privilegiades a costa de les altres generacions futures a les regions espoliades.)

Arribats a aquest punt de visualització de possibles escenaris, complementaris en el desenvolupament social i personal de forma holística ens hem de plantejar la visió de tot això des d’una posició encara més allunyada, encara més interplanetària. Si el futur de desenvolupament humà té bones expectatives, que passa amb la resta de l’entorn, amb l’espai no antròpic, amb el medi ambient, el planeta, la terra, l’espai, la lluna…

3 – L’evolució i la sostenibilitat

El desenvolupament no deixa de ser el concepte humanitzat (diria psicòtic) de l’evolució en la natura. Però aquesta no segueix el mateix ritme estressant de la humanitat, de fet són visions no comparables, des del nostre punt de vista històric la natura és molt sostenible, però no es desenvolupa…

El planeta va passar en el seu moment de ser una bola incandescent a tenir aigua, atmosfera, a contenir vida, i a desenvolupar múltiples ecosistemes segons els paràmetres bàsics de temperatura i humitat variables entre el dia i la nit, entre l’estiu i l’hivern, entre les rodalies a l’aigua o al desert…

I efectivament això és una gran evolució potser fins i tot podríem parlar de desenvolupament des del moment que d’un cúmul de minerals i energia es produeix vida i una varietat de formes encara inclassificades per nosaltres.

La creació de sòl fèrtil o els processos biològics per a la neteja de l’ aigua per exemple són fites importants en aquest desenvolupament, el qual és sostenible perquè es crea i recrea de forma cíclica, i perdura en el temps. Tot i que desconeixem si existeix en algun lloc la consciència d’això, per part del planeta en la forma personificada de Gaia, o en els diferents éssers vius que la “parasiten”…

En qualsevol cas els “desenvolupaments” que la humanitat ha anat “pujant” al llarg de la història mai i sota cap forma política han estat compatibles amb l’evolució del planeta, excepte potser les tribus de la floresta tropical i equatorial de l’Amazònia, del centre d’Àfrica o de les illes d’indonèsia.

A la humanitat els graus de presa de consciència sobre l’esclavitud, la igualtat, legalitat, fraternitat, o els altres que puguem descriure han estat referents a ella mateixa i només en els últims 100 anys comencem a tenir consciència col·lectiva de la resta d’éssers i del planeta, a l’inici de forma personal i des dels últims 30 en alguns col·lectius tot i que molt minoritaris encara.

No és casual que cada vegada hi ha més i més informació sobre l’entorn mediambiental, hi estem despertant, i els escolars d’avui estan reeducant els seus pares en aquesta faceta. La natura continua sent la millor mestra sobre els processos de salut que tots els animals inconscientment han conservat millor que nosaltres mateixos. Així com també els ecosistemes són els millors mestres sobre els processos cíclics de generació de recursos de forma sostenible.

Entenem per sostenibilitat la capacitat de viure la nostra vida de manera que no menyscabem les possibilitats a les generacions futures de viure la seva vida amb les mateixes capacitats que actualment gaudim. Implícitament estem definint un estàndard de vida per a les generacions futures (totes elles), com a mínim igual al nostre actualment.

Tanmateix sabem d’una banda que les capacitats de de formació intel·lectual i de transmissió intercultural no pararan d’augmentar, i alhora que els recursos naturals com les bossa de petroli o de gas natural, o la superfície de terra cultivable tenen un límit finit.

La terra evoluciona de forma sostenible, la humanitat es desenvolupa de forma insostenible.

4 – La confiança i el futur

La doctrina del desenvolupament és per a la ideologia capitalista, és la capacitat de viure amb tot luxe de serveis al seu voltant, la bona vida és l’oci i la diversió perpetus amb el mínim o cap esforç, això ja venia exemplificat en l’imperi romà, on les famílies romanes de llinatge tenien pa i circ gratis garantits, però a compte d’esclaus i de la desertització del nord d’Àfrica en el que ara és el Sàhara.

Mentre que per a les classes socials amb pocs recursos, o per a les ideologies socialistes i comunistes, el desenvolupament significa la igualtat social en les oportunitats per solucionar les necessitats bàsiques de salut, alimentació, habitació, educació i seguretat.

Però en cap d’ aquestes visions del desenvolupament es contempla explícitament el saber d’ on sorgeixen els béns i els recursos que han de cobrir ni les necessitats bàsiques ni el luxe.

I de fet els ideòlegs es plantegen primer demostrar que ells són els millors retòricament, en lloc d’analitzar seriosament el problema i posar-se a resoldre’l, Està pitjor més la competència entre les ideologies que el propi problema de la sostenibilitat.

Aquest és doncs un desenvolupament inconscient, desconeixedor del cicle natural necessari per generar les matèries primeres i els fruits de la terra, i en darrera instància la riquesa del desenvolupament. En realitat ambdós desenvolupaments deriven de la confiança en què el futur serà millor que el present. No és que hi hagi una equació directa per conèixer el futur, però si està comprovat que aplicant educació, tecnologia, seguretat entre altres factors a una regió cultural la següent generació tindrà més facilitats d’aconseguir satisfer les seves necessitats, tant les bàsiques per als més pobres com el luxe per als de classes altes.

De fet concepte mental-intel·lectual de “Desenvolupament” només apareix en l’època industrial, -en l’edat mitjana o el renaixement els processos són tan lents que no existeix encara la idea de desenvolupament, en part també perquè un desenvolupament independent de l’evolució natural concedida pel déu suprem no és admissible-, i per tant el desenvolupament sembla que se sustenta tan sols dels processos de producció industrial, oblidant-nos que aquest se sustenta igualment en la generació de recursos naturals, exactament els mateixos que ja existien en l’edat mitjana o el renaixement.

El procés del desenvolupament de les societats humanes s’ ha dotat a més d’ un sistema no menys curiós per fer possible que els recursos naturals, els béns produïts, o els serveis puguin intercanviar-se entre les persones: el sistema economicofinancer, del qual, haig d’afegir, no existeix un de sol i universal, atès que les regles del valor de les coses a occident és diferent als països islàmics o a les tribus de l’Amazònia per exemple, en uns existeixen interessos i en d’altres no, en uns els diners mateixos té un preu i en d’altres només és una mesura, en uns el bescanvi és la base del sistema i en d’altres els serveis de crear nens o mantenir la família no té cap valor…

Bàsicament m’interessa constatar que el sistema econòmic hauria de ser la regla per mesurar el valor de les coses, els productes, els serveis, etc… de manera que la gent pogués intercanviar el fruit del seu treball, però això realment no és així ja que el valor d’un fruit, d’un mineral per a l’acer, o d’una hora de treball, inexplicablement varia amb el temps, varia segons els interessos dels bancs, varia segons el país de procedència, varia segons el que una societat insaciable desitgi pagar, i si varia ja no és regla de res.

El valor d’un producte de la terra, com un fruit, la collita d’arròs, o les hores de treball d’un obrer podria fàcilment correspondre’s directament a l’esforç físic que la gent a empleat a aconseguir-ho, i en pagar-lo utilitzem la confiança en aquest productor per pagar en diners el que ell ens demana a canvi del seu esforç.

Tanmateix quan un comerciant, un distribuïdor, o un traficant posen un preu a una mercaderia, la confiança no és sobre el seu treball personal, que és comparativament molt reduït, sinó en la confiança en el sistema econòmic financer que hauria d’ equiparar i regular el valor de les coses per desenvolupar-se equilibradament dins de la societat.

Així doncs la confiança en el productor directe és fàcil d’observar i contrastar en la convivència, mentre que la confiança en el mercat implica molts més riscos, per manca d’informació, i pels tants i tants exemples d’estafes des del misteriós centre del mercat.

5 – Els reptes socials

Tenim llavors dos conceptes intel·lectualment contradictoris el de desenvolupament, que en principi no té límits ni fi, i el de sostenibilitat, que per definició és estable, té límits i funciona amb processos cíclics en aquells models que coneixem inserits en la natura.

Si en el primer paràgraf exposàvem l’evolució en espiral de les capacitats individuals i col·lectives, aquí us recordo que l’espècie humana també es debat entre dos extrems pendulars entre l’enfocament “polític” de l’organització local.

Hi ha les posicions proactives, que busquen el desenvolupament per davant de les incògnites, que confien en les persones, que entenen que se surt dels problemes activant les forces social, que veuen la “revolució ecològica” i la “consciència ètica” des de la llibertat d’actuació.

Però hi ha paral·lelament les posicions que prefereixen la seguretat del conegut, les concepcions reactives proposen la reducció del consum o la tornada a sistemes ètics molt regulats pel consens social. Ambdues posicions estan al fil d’allò més actual, i ambdues són susceptibles d’abordar-se tant des de la “dreta” com des de l'”esquerra”. I efectivament s’ajusten a possibles solucions de “desenvolupament humà i estabilitat ecosistèmica que estem buscant.

D’entre tota la interminable llista de problemàtiques humanes algunes s’ hauran d’ atacar des de posicions més proactives i altres problemes des de posicions més reactives. Aquest és el debat en què molts temes ja s’han trobat. Per exemple amb la discriminació positiva en els casos de violència de gènere, o en l’ assignació de baques universitàries per a població negra als països de majoria blanca.

Les problemàtiques humanes estan directament relacionades amb les necessitats humanes:

Materials i béns per a la vida digna:

• Aliments
• Accés a l’ aigua sana.
• Materials per a la producció de béns de consum, de construcció, etc..
• Accés a les fonts d’energia neta.

Salut

• Accés als coneixements i les teràpies d’higiene i sanitat.
• Esport i gaudi a l’ aire lliure
• Capacitat de restablir l’ equilibri psicològic
• Sanejament de l’ aigua de l’ entorn.

Seguretat

• Accés a tinença segura d’habitatge
• Accés a la participació en els mecanismes de governança de la societat
• Seguretat davant els desastres
• Seguretat davant els abusos d’organitzacions o persones fora de la llei

Bon entorn social

• Accés a l’ educació, la formació cultural i professional
• Accés a la comunicació global
• Igualtat en els drets i responsabilitats de la comunitat humana
• Capacitat per ajudar o ser solidaris amb altres
• Capacitat per a la cohesió social i respecte mutu

I com a compendi de tot això: oportunitat de desenvolupar-se personalment en allò que un desitja, ser i fer

Resseguint la llista veiem d’una banda com molts dells estan coberts en les nostres societats, encara que no tots o no en el nivell que ens agradaria. Però teniu per segur que hi ha regions al planeta en què no se n’aconsegueixen cap, ni tan sols un de tan simple i bàsic com l’alimentació.

D’altra banda també podem observar com la majoria dells té una forta dependència dels serveis que aporten els sistemes biodinàmics del planeta: els materials, els aliments, aigua, o l’energia primària, la seguretat davant els desastres, o fins i tot una educació i formació completa, s’extreuen o depenen directament dels recursos naturals de l’ecosistema, i per tant una gran part dels reptes per al desenvolupament humà estan directament relacionats amb el medi ambient natural.

Un altre dels grans temes relacionats amb el desenvolupament des de l’ entorn social és el mecanisme del qual ens hem dotat per valorar aquest desenvolupament, per valorar els béns que cobreixen les necessitats, i els processos d’intercanvi entre producció de béns i proveïment de necessitats, això és els diners i el sistema economicofinancer.

Aquest és un mecanisme universal, –els diners-, que utilitzem per mesurar els processos de desenvolupament, però que no ens serveix perquè està ple d’errors. Per començar els diners no poden ser una regla de mesurar el valor de les coses o els serveis perquè tenim uns diners que varia el seu valor en funció de … el preu que els bancs estan disposats a pagar, la cotització en les diverses borses de valors, la insatisfacció humana a satisfer la seva set de consum, i les seves necessitats induïdes.

Els diners podrien tenir un equivalent molt més eficaç com per exemple la seva correspondència en temps, on una hora de treball és igual per a tothom, encara que pogués tenir diferents valors socialment consensuats respecte el nivell de responsabilitat o qualsevol altre referent ètic coherent.

De moment només l’exemple de les economies islàmiques on no s’accepta moralment l’especulació, la invenció de monedes complementàries sense interessos en les xarxa d’eco-vlles globals, o els sistemes de bescanvi de les regions agrícoles més aïllades, o el valor consensuat ancestralment invariable de les tribus selvàtiques, poden donar-nos pistes sobre el camí a seguir.

I en qualsevol cas valorar el desenvolupament en funció de la ficció dels números exposats pels bancs, sobre la rendibilitat del retorn dels interessos generats amb no se sap quin paper moneda inexistent, és una entelèquia absurda, fruit de ments puerilment incapaces per no dir pertorbades.

Com apuntàvem a l’ inici del capítol anterior la sostenibilitat fa referència a la perdurabilitat en el temps, i per tant d’alguna manera haurem de vincular el sistema de mesura del valor de les coses a aquesta perdurabilitat en el temps. Potser aquest moment en què el sistema bancari ha demostrat la seva fraudulenta fonamentació seria la millor ocasió per començar amb això.

En aquest àmbit podem felicitar-nos que hi hagi una organització internacionalista universalista com l’ ONU o la UNESCO, que podrien exercir aquest rol de concentrador de les polítiques globals, encara que actualment els estatuts de funcionament estiguin segrestats per uns pocs països capaços de manipular i segrestar tota l’ organització per als seus propis punts de vista.

A

Base de dades d’indicadors dels objectius de desenvolupament del Mil·lenni:

http://millenniumindicators.un.org

I es resumeixen en els objectius següents:

Objectiu 1. Erradicar la pobresa extrema i la fam

Objectiu 2. Aconseguir l’ ensenyament primari universal

Objectiu 3. Promoure la igualtat entre els sexes i l’ autonomia de la dona

Objectiu 4. Reduir la mortalitat dels infants menors de 5 anys

Objectiu 5. Millorar la salut materna

Objectiu 6. Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties

Objectiu 7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient

Objectiu 8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament de la UNESCO cap a un desenvolupament equilibrat de la humanitat està elaborat:

D’ entre els 8 objectius només un fa referència directa a la sostenibilitat i al medi ambient, encara que molts d’ ells, referents a la salut, als aliments, a l’ aigua o l’ habitatge estan igualment vinculats a l’ ecosistema.

Fixant-nos específicament en el punt 7, sobre sostenibilitat veiem en el seu desglossament que coincideix bàsicament amb els punts exposats per tantes altres organitzacions d’àmbit mediambiental o social, amb això vull deixar constància que efectivament existeix un cert consens sobre les grans problemàtiques, encara que per a uns i altres l’agenda i el procés d’atacar cadascuna della pugui diferir en importància o urgència.

Objectiu 7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient

Meta 9.
Incorporar els principis del desenvolupament sostenible en les polítiques i els programes nacionals i invertir la pèrdua de recursos del medi ambient

Indicadors
25. Proporció de la superfície coberta per boscos (FAO)
26. Relació entre zones protegides per mantenir la diversitat biològica i la superfície total (PNUMA-WCMC)
27. Ús d’energia (equivalent en quilograms de petroli) per 1,000 dòlars del producte intern brut (PPA) (OIE, Banc Mundial)
28. Emissions de diòxid de carboni per càpita (Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, Divisió d’Estadística de les Nacions Unides) i consum de clorofluorocarburs que esgoten la capa d’ozó (PNUMA-Secretaria del Conveni sobre l’Ozó)
29. Proporció de la població que utilitza combustibles sòlids (OMS)

Meta 10.
Reduir a la meitat per a l’any 2015 el percentatge de persones que no tinguin accés sostenible a l’aigua potable i a serveis bàsics de sanejament

Indicadors
30. Proporció de la població amb accés sostenible a millors fonts d’abastament d’aigua, en zones urbanes i rurals (UNICEF-OMS)
31. Proporció de la població amb accés a serveis de sanejament millorats, en zones urbanes i rurals (UNICEF-OMS)

Meta 11.
Haver millorat considerablement, per a l’any 2020, la vida d’almenys 100 milions d’habitants de tuguris

Indicadors
32. Proporció de llars amb accés a tinença segura (Nacions-Unides-Hàbitat)

6 – Els reptes ambientals

* Dades dels indicadors del mil·lenni. http://mdgs.un.org/

L’ adjectiu de la sostenibilitat es defineix com la capacitat i viure sense menyscabar la capacitat de les generacions futures de viure amb iguals condicions que en l’ actualitat. Aquest concepte va aparèixer en l’esfera intel·lectual als anys 50 a partir del moment que es van detectar tal quantitat de tòxics en l’ambient que fan difícil que els cicles naturals de germinació, floració i fruit es compleixin, tant per a les plantes, com pels animals com els mateixos éssers humans.

Contemporàniament a aquesta nova paraula, va aparèixer simultàniament el concepte de desenvolupament ecològic, però sembla ser que un d’aquests presidents nord-americans, en concret Richard Nixon va acabar vetant l’ús del terme “desenvolupament ecològic” en la mateixa nacions unides, pera mantenir el de desenvolupament sostenible, que com ja podeu entendre no és sinó un oxímoron sempre útil perquè no pot tenir un significat clar per explicar en ser en si mateix contradictori.

Si en l’ esfera de l’ humà parlàvem de tipologies complementàries i oposades d’actitud respecte el desenvolupament, proactiu o recessiu, en l’ entorn del medi natural tenim també dos grans conceptes igualment oposats i complementaris. I que sorgeixen de la conceptualització ecosistèmica del planeta.

El planeta és un gran ecosistema i parlaríem de la gestió holística del tot, de Gaia, d’una capacitat de centralitzar jeràrquicament les regions i els seus corresponents ecosistemes amb els seus respectius sub-regions i sub-ecosistemes fins a l’àmbit local, i de biòtop mínim. O estem plantejant que el planeta és aquest conjunt harmònic d’un munt diferent d’ecosistemes grans o petits però tots i cadascun d’ells amb la seva “personalitat” i amb la seva capacitat autònoma d’evolució interrelacionada igualitàriament amb altres de la seva mateixa escala, capaços d’organitzar el tot sense que aquest realment existeixi organitzativament.

Per fer una comparació simple estaríem parlant de confiar a l’ONU el govern del món, formalitzat en el concepte de Gaia. O esperar de les associacions. Ong’s i altres entitats sorgides dins de la societat civil en les seves respectives regions i temàtiques especialitzades, seran capaços de desenvolupar els programes coordinadament per donar de menjar, salut, educació a tot el planeta com estan demostrant en el dia a dia d’Àfrica on els governs brillen pel seu desgovern.

Aquesta globalització en la gestió versus la regionalització estarà vinculada tant a la realitat dels absolutament diferent de cadascun dels ecosistems i paisatges, -moltes vegades coincidents amb cultures humanes -, així com amb la delimitació dels espais de poder: estat, regió, ciutat, barri…

Per tant llunyania amb el control tecno-polític de la interacció global s’ enfrontaran cada vegada més a la rodalia, la gestió veïnal, la de comunitat de la bio-regió, interactuant amb les regions al voltant.

Com passava amb la concepció del futur proactiu o reactiu, aquí us trobem amb diferents concepcions tecnològic-socials d’afrontar el medi natural.

La globalització súper eco-tecnificada, versus la regionalització amb la gestió humana de la rodalia.

I igual que en espai humà hi haurà qüestions que s’hauran d’abastar de forma global com els canvis del clima, i així ho hem vist amb el tractat de Kioto, però el menjar, la seguretat alimentària, o el bon estat de l’aigua, s’han de recollir en espais corresponents als seus ecosistemes concrets, les conques fluvials, les serralades, les grans planes…

Objectius ambientals regionals:

• Augment de la superfície de boscos i reducció de la superfície de desert, augment del sòl fèrtil.
• Augment de les zones protegides per a l’ augment de la biodiversitat.
• Manteniment sa de l’ aigua en qualsevol ecosistema.
• Producció de materials, béns de consum, immobles i infraestructures en forma de cicle tancat. Reciclatge de materials i biomaterials degradables en l’ ecosistema sense tòxics ambientals.

Objectius ambientals globals

• Eliminació de la utilització de clorofluorcarbonats i altres eliminadors de la capa d’ ozó.
• Reducció de generació de CO₂, NO_x, SO_x, i partícules d’elements pesants en suspensió.
• Ús d’ energia neta de forma racional.
• Reducció a límits naturals de les radiacions electromagnètiques artificials.
• Replantejament etic-ecològic sobre els coneixements i utilització dels genomes.
• Plantejament etic-ecològic dels coneixements en física quàntica.

És clar que tant els objectius regionals com els globals interactuen els uns amb els altres. La diferència crucial estarà en qui, o millor, des que es gestionarà la problemàtica, si s’imposen les gerències globals imposant criteris uniformes sobre petits i delicats ecosistemes, o si la reunió “assembleària de les bio-regions serà capaç d’entendre les interaccions globals i assumir les limitacions locals en nom del bé comú.

7 – Prospectiva i escenaris de futur

Des de les espectaculars prediccions de l’Informe Meadows del 1972¹, s’ha avançat en molts sentits, sobretot a l’ample, tot i que poc en profunditat.

Es tracta de creuar les gràfiques d’ evolució de les estadístiques de diferents índexs bàsics com població, aliments per càpita, pol·lució, recursos naturals, producció industrial.

En l’evolució d’aquests índexs s’arribava inevitablement a certs punts d’inflexió – crisi o catàstrofes socials – a causa de l’increment retroalimentat de la pol·lució i falta d’aliments, o de l’increment exponencial de la població derivant en una escassetat general de recursos naturals.

.

.

.

* Gràfics: Denis Meadows. Els límits del creixement. Club de Roma 1972

Ja als anys ’70 es va arribar a la conclusió que NO arribaríem a punts de col·lapse o catàstrofe, només amb una regularització de la població humana juntament amb estratègies de producció netes i sostenibles ecològicament. No obstant això no s’han seguit en absolut aquestes recomanacions.

La prospectiva ens ha deixat clar l’ important del treball interdisciplinari i de la complexitat d’interaccions dels ecosistemes en les seves diverses escales planetàries. Però també ha servit per descobrir que existeixen indicadors claus com CO₂ o nitrats dipositats al sòl que poden, a partir d’un nivell crític, provocar canvis irreversibles i catàstrofes naturals de repercussions incontrolables.

El cas del CO2 per exemple és un d’aquests exemples que ha arribat a sobrepassar el límit de la urgència. Els cicles geològics del carboni repercuteixen només al cap de molts anys, però només deixarem de cremar petroli quan aquest s’acabi. Afortunadament hem entrat en la fase d’esgotament d’aquest recurs natural, queden pocs camps nous a descobrir i els explotats es consumeixen ràpidament. En aquest cas resulta que la dosi de CO2 abocada a l’atmosfera és indigerible per al planeta però encara ens queda molt petroli per cremar. Sabent que tot plegat és un problema ara per pol·lució i dins d’uns anys per una tecnologia obsoleta, no estem invertint recursos suficients per canviar noves tecnologies netes que evitarien la doble crisi de contaminació i falta de combustible.

* Gràfic: Raphael Hanmbock : president de l’Associació de Clubs d’Amics de la Natura (ACAN) de la Xarxa d’acció climàtica de Camerun (ANCC) i Aubrey Meyer és Director del Global Commons Institute.

Mapejat de les zones agrícoles amb deposició dels nitrogen reactiu de l’ atmosfera.

En ells observem sobre el pla l’escenari futur a causa de l’ús actual de l’agroindústria; fertilitzants i herbicides, utilitzen la química del nitrogen per interactuar amb les plantes, però la combustió del petroli també contribueix a la dispersió d’ àcids nitrogenats.

Si als anys ’90 milers d’hectàrees als països baixos van quedar tancades al cultiu a causa de contaminació per fertilitzants, això mateix procés s’està desenvolupant a moltes de les províncies espanyoles començant per Girona i la seva alta concentració de granges de porcs, i els nitrits expandits als caps provinents de les granges. Però probablement tot això només arribarà a evidenciar-se dins de 50 anys.

* Gràfics: www.millenniumassessment.org

8 – La petjada ecològica i la capacitat de càrrega

Per al coneixement dels límits que la terra pot suportar, respecte la restitució circular dels residus de tota mena que genera la civilització humana, hem ideat el concepte de petjada ecològica d’un col·lectiu humà i el concepte de capacitat de càrrega que un territori pot suportar com a regenerador de recursos espoliats més els residus en els abocaments.

Per a cada tipus d’ecosistema el seu nivell de capacitat de càrrega serà diferent, menor per a un desert, i molt més elevat per a una selva tropical.

En el cas de la petjada ecològica depèn de cadascun de nosaltres individualment allò que gastem valorat en forma de recurs natural i aquest transformat en superfície necessària per al seu cultiu o regeneració. És a dir no estem parlant d’hectàrees com superfície sense atributs d’un país sinó de superfície biològicament activa capaç de produir aliments o regenerar CO2 en oxigen Però inevitablement la nostra empremta depèn de l’ambient social en què es troba la nostra cultura circumdant, creant hàbits més o menys consumistes i més o menys sostenibles.

La raó entre aquests dos paràmetres ens dóna la sostenibilitat d’ una població humana concreta en una regió ecològica concreta.

* Gràfics: www.worldmapper.org

Per a la vostra informació Espanya es mou al voltant del lloc nº 20 amb unes 4,9 Hec/ Hab de mitjana, és a dir hi ha ciutadans amb molta menor empremta i d’altres amb l’empremta molt més gran, segur que tots coneixeu tots dos casos.

Amb aquest valor ens definim com a ciutadans més malbaratadors que alemanys, russos o japonesos, mentre que el nostre país està a la vora de l’Àfrica creixent a passos geganters la desertització.

També és important saber que el global de la petjada ecològica supera actualment la superfície cultivable.

Es considera que el 1986 hi havia una proporció d’ 1,8 hectàrees de sòl fèrtil i bosc gestionat, com per sustentar cadascun dels habitants del planeta, però a partir que aquesta proporció ha augmentat i necessitem més d’ 1,8 hectàrees per cap, no existeixen tant sòl fèrtil disponible, i per tant hem passat a consumir els recursos no re-generables, els “estocs” emmagatzemats com el petroli, l’aigua o l’aire.

* Gràfics: Elaboració pròpia. Jordi Badia Pascual

9 – On es trobin la natura i la cultura…

Els reptes urgents per a la sostenibilitat des del meu punt de vista està en canviar el “xip” de la gran majoria de la gent perquè s’adonin que al planeta viuen igualment els humans i tots els altres éssers de tots i cadascuna de les valls, rius, muntanyes, llacs, mars i illes. Una democratització inter-espècies ¡!

No és tan fàcil com escriure-ho. Adonar-se significa deixar de dur a terme totes i cadascuna de les accions que tinguin com a conseqüència final la desertització, la intoxicació, la radiació, o l’ alteració del clima planetari. I resulta que hi ha moltíssimes de les nostres accions diàries que efectivament contribueixen a alguna d’aquestes lacres. Usar vehicles de combustió, usar bosses de plàstic no biodegradable, trucar per telèfon mòbil, utilitzar piles de mercuri, utilitzar productes que s’han fabricat amb dissolvents com el “porexpan”, els esprais, moltes pintures sintètiques, menjar aliments de l’agroindústria que fan servir fertilitzants i herbicides sintètics, o menjar carn d’animals alimentats amb soja transgènica… Tot això són accions que executem no una sinó de vegades diverses vegades al dia.

La consciència que les nostres accions repercuteixen sobre el planeta és prou complexa com per haver d’explicar-la una i altra vegada, sobretot des dels grups ecologistes, a tota la població, fins que entra als nostres caps durs….

Però moltes vegades la població simplement segueix els dictats del mercat, del que troba al supermercat, o del que la televisió els ven: la llei de la comoditat. En aquests casos només és possible resoldre-ho mitjançant legislació. Que restringeixi l’engany continu al qual estem sotmesos, i que exigeixi responsabilitats als que s’han beneficiat econòmicament dels desastres ecològics com la contaminació dels rius i els mars per part de la indústria.

Ambdós temes: producció i consum es poden replantejar, i desenvolupar un procés retroalimentat eficient i reciclable per començar a parlar de sostenibilitat, tot i que és difícil pensar en el reciclat de les corporacions -automòbil-petrolera-infraestructura viària-, no és impossible, i la tecnologia global pot canviar en pocs anys cap a un transport més racionalitzat.

Però amb això només salvaríem la meitat del problema (el problema que genera cada individu cap al medi natural), ja que l’altra meitat (el problema del conjunt de la societat i el sistema en el qual està ficat) és la necessitat de desplaçament i transport a causa de la gran concentració de població en àrees desertitzades a causa de l’asfalt i el ciment, a causa de sobreexplotacions, guerres, falta d’aigua, desforestació…

Com vèiem en l’apartat dels escenaris de futur reduint el consum i regulant la producció i consegüentment la pol·lució encara ens queden un parell de temes pendent, que no té a veure amb el “desarrollismo” de l’era industrial, sinó en el misteriós procés d’evolució de l’espècie com a paràsita i depredadora del planeta.

L’ èxit de l’ espècie humana és tal que pot desertitzar el planeta i per tant el gran repte és el de la racionalització de les zones urbanes i de la densitat de població per introduir el camp i el bosc en elles, permetre que l’ horta estigui a prop de l’ habitatge, i per tant els camps i pastures de l’ agroindústria donin pas a la regeneració dels boscos i aquests aconsegueixin tal vigor que puguin reciclar els deserts a les sabanes que eren anteriorment.

Mapa de processos forestals globals.

• Pèrdua neta de massa forestal
• Coberta de bosc actual
• Guany net de massa forestal

* Gràfics: www.millenniumassessment.org

Aquests desastres globals com veureu són les dues cares del mateix problema: Millor nivell de vida a l’hemisferi nord genera desforestació a l’hemisferi sud. Millor educació a l’hemisferi nord genera migració i guerres a l’hemisferi sud…

Mapamundi amb les superfícies dels països relatives a la pèrdua de boscos

Mapamundi amb les superfícies dels països relatives a la petjada ecològica

* Gràfics: www.worldmapper.org

10 – Propostes de vies de desenvolupament

Totes les problemàtiques exposades porten anys ja sobre la taula, no són noves, us he descobert alguna ?

La qüestió no són les problemàtiques sinó les solucions. Se n’ han proposat moltes i es continuen proposant des dels més variats àmbits locals o internacionals. I es continuen proposant més, en comprovar una i altra vegada el fracàs del penúltim intent, però això no ens pararà evidentment, la humanitat és així.

Tanmateix el “problema en el sistema” s’ha generat a través de l’evolució de les civilitzacions i per tant és lògic que tardem algunes generacions a resoldre’l.

Hi ha un parell de factors importants que han donat el canvi definitiu al rumb destructor que venia practicant la humanitat:

• El primer és un fet puntual que es va donar el desembre de 1968, quan per primera vegada en la seva història els éssers humans van veure la foto del nostre planeta complet, flotant, en la foscor, blava…. des de l’ espai sideral. Aquesta imatge va marcar un abans i un després: la consciència que el planeta és un, que no hi ha fronteres, que sobretot es veuen oceans, boscos i deserts. La foto que ens va mostrar a Gaia.

• L’altre fet és, al contrari, des de la quotidianitat, la pedagogia del concepte d’ecosistema, que ara tots comprenem, (però que els nostres pares encara no havien arribat en la seva època de formació), i que podem reconèixer al nostre voltant, i complementa, a la nostra escala natural, el que es veu a la foto del planeta. És a dir la presa de consciència que estem implicats, formem part natural d’una cosa més gran on hi ha tots els altres éssers vius.

Aquests dos elements simplement no existien per a la majoria dels nostres pares, i per tant som les primeres generacions en què ens fem conscients sense poder eludir la responsabilitat.

En resum hi ha 4 eixos principals d’ evolució:

Dos regionals i dos internacionals, dos proactius i dos reactius:

	Globalista	Regionalista
Proactiu	Hightech – Biotech – Polítiques de super connexió – Empremta ecològica – Teoria Gaia – Teoria General de Sistemes – Planificació ecosistèmica / Lliure mercat – Transgènics	Eco-viles – Tecnologia apropiada 3M – bio-regionalisme – Permacultura -Llenguatge de patrons – Capacitat Cognitives Coherent / Endogàmia i Prepotència cultural	Provar noves propostes
Reactiu	Agenda 21 – Polítiques financeres de limitació – Bones Practiques – Carta d’Aalborg – Barris sostenibles / Corporativisme	Decreixement – Slow food – Transition-towns – Lowtech – Desenvolupament comunitari – Comunitats etico-religioses / Proteccionisme	Millorar el que tenim
	“Ideologia” ONU – UNESCO Alta burocràcia	“Ideologia” ONG’s Societat civil

Segurament cap d’elles serà factible d’una forma pura i contundent sobre les altres, sinó que segurament acabarà sent una barreja balancejada entre les quatre vies possibles, atès que en funció del greu de la crisi mediambiental haurem d’aplicar mesures a més curt o llarg termini. Amb polítiques més restrictives o més obertes segons els recursos locals de què es disposi, tant materials com de capacitats professionals.

Totes elles a més són en si imperfectes perquè poden caure en la seva pròpia versió pervertida endogàmicament cap al proteccionisme, el corporativisme o la liquidació de les regles civils amb l’excusa del lliure comerç i del tot val.

Des del meu punt de vista independentment de la direcció cap a on es decanti la humanitat en general i de les diferents cultures planetàries en concret, haurem de reconèixer els límits del planeta, tant globalment com particularment en cadascun dels recursos naturals que aprofitem en cada ecosistema diferent.

Hem de replantejar els termes conceptuals a introduir en els discursos pedagògics, en els plans i programes de l’ administració, i en els projectes empresarials i d’infraestructures.

Des dels aspectes medi ambientals i des dels aspectes socials, així com en els plans físics i tangibles com en l’intangible i conceptual, caldria convergir en un equilibri dinàmic entre quatre vectors que tendeixen, -sense tenir gaire clar com expressar-ho-, cap a uns valors ètics universals.

	Medi ambient	Societat
Físico- Tangible	Correspondència : Empremta Ecològica versus Capacitat de Càrrega del territori.	Creació d’espais holístics : Ciutat-Camp-Bosc-Aigua
	Vitalitat – Fertilitat	Llibertat – Biodiversitat
Conceptual	Correspondència : Tecnologia i Ètica. Mitjans i Fins. la Ment i l’ Acte. Humanitat i Gaia.	Neteja conceptual en el llenguatge, i en els processos de coneixement i transmissió de la cultura i l’ètica: -Capacitat Cognitiva Coherent-
	Identitat – Transcendència – Amor	Empatia – Creativitat – Saviesa

Per replantejar els processos del desenvolupament de les societats humanes des del mateix ecosistema terra existeixen ja moltíssimes eines petites i grans, locals i globals que estan funcionant o que s’ han exposat en aquest document:

• Producció des de processos ecosistèmics. Agricultura biodinàmica, boscos comestibles, ciutat-camp-bosc.
• Modelació gestalt de l’ aigua en la planificació territorial.
• Disseny empresarial permacultural. Efecte ecotons, interfície entre dos biòtops o entre biòtop i ecosistema, entre societats, o entre capes socioculturals.
• Disseny des de models harmònics naturals i d’empatia energètica, que col·laborin a la salut individual i grupal.
• Replantejament dels intercanvis de treball – producte / moneda – temps.
• Propietat civil-cooperativa del territori, per a ús i gestió comunitària.
• Educació en l’aquí-ara global. Transmissió de valors ètic – ecològics.
• Replantejament administratiu bio-regional.
• …

El desenvolupament de l’ espècie humana s’ ha donat gràcies a la seva capacitat de reflexió i empatia, és a dir la seva capacitat presa de consciència sobre les coses, del propi ésser humà, de l’ univers i en conseqüència de les mil preguntes que sorgeixen una rere l’ altra en recerca d’ un significat de la vida.

Els processos pels quals els recursos naturals es transformen en productes de consum a les grans ciutats estan tan lluny dels ciutadans que simplement els ignoren. Aquesta distància, entre d’altres, és un dels factors neurolingüístics més simples amb què el “desenvolupament” ha pogut obviar la comptabilitat real ( el desconeixement, la inconsciència, ) de la producció de les collites transformant-la en la comptabilitat fictícia i virtual de les borses d’accions financeres. I aquestes: les crisis de la ficció, faran despertar-nos a la realitat de la comptabilitat basada en l’energia, el temps i l’espai.

Jordi Badia Pascual

Febrer 2009

11 – Bibliografia

Borja, Jordi – Manuel Castells Local i Global -La gestió de les ciutats en l’era de la informació. -Taurus -Santillana – UNCHS, Madrid 1997

Brundtland, G. H. – Informe sobre Mediambient i Desenvolupament. El nostre futur comú… -Nacions Unides.,1987

Faehre, Dinah – Vida Alternativa a Espanya. -Apdo 15, 43570 Santa Barbara, Tarragona, Tarragona

Fradier, Georges – Al voltant de la qualitat de la vida. -Unesco, Lausana, Suïssa 1976

Goodland, Robert – Herman Daly, salah El Serafy, Bernd von Droste Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible, Més enllà de l’Informe Brundtland. -, Trotta Madrid 1997

Max-Neef, Manfred – Desenvolupament a escala humana. -Nordan – Icària, Montevideo 1993 Icària Barcelona 1994

McCamant, Kathryn – Charles Durret . -Ten Speed press, Berkeley – Califòrnia 1988 Airlift Books UK 1994

Myers, Norman – Pearson, Joss; Rami Uma; Westlake Melvin. L’ atles de la gestió planetària. -Gaia Books Ltd, 1985 H: Blume ed. Madrid, 1987

Mintz, Frank – L’autogestió a l’Espanya revolucionària. -, 1977

Valero, Emilio – La legislació europea del medi-ambient: La seva aplicació a Espanya… -Colex Ed., Madrid 1991

Vilanova, Rosa i Elena – Les Altres Empreses. -Talasa Ediciones S.L., C/Hileras 8, 1a, dch. 28013 Madrid, Madrid

vv.aa – Vida en comunitat, Monogràfic… -Integral, Barcelona

vv.aa . -Sri Aurobindo Ashram press, Pondicherry 1998

vv.aa – Agenda 21 ¿Sostenible?. -, Terrassa 2002

vv.aa. – Col·lectiu Malahierba, UCM Col·lectivitats i Ocupació Rural. -Traficants de somnis, Madrid 1996

vv.aa. – Eurotopia. -Ökodorf-Buchversand , Dorfstrasse4, D-29416 Grob Chüden, Alemanya, Alemanya 1999

vv.aa. – Global Eco-villages in Europe. – Global Eco-village Network, Secretariat, Skyumvej 101, DK-7752, Snedsted, Dinamarca, Dinamarca 1999

vv aa – Ecologia o Barbarie, Monogràfic… -Pamiela, Pamplona – Castelldefels. 1993

vv aa – Els tractats del forum internacional d’organitzacions no governamentals. -Alternativa Verda, Unesco Cat., Colegi Biolegs, Depana, Integral, Interacció, Rio de Janeio 1992 Unesco, Depana, Integral, Intermón Barcelona 1993

vv aa – Diggers & Dreamers, BCM Edge, London, WC1N 3XX, Regne Unit, U.K. 1990

1 Llibre: Denis Meadows. Els límits del creixement. Club de Roma 1972