Planificació Ecossistèmica

1. Planificació Estratègica-Ecosistema-Participativa
2. Bio-regionalisme, eco-viles, eco-barris, dimensió coherent de la ciutat.
3. Habitatge Cooperatiu, cohabitatge i bioclimàtisme urbà.
4. La ciutat per a la infància, la ciutat universal i l’assemblea legislativa
5. Espais públics transcendents, integrats, harmònics i terapèutics.
6. Aigua, horts, reciclatge i permacultura. Elements del disseny urbà.
7. Comunicació i mobilitat a escala humana: els límits de la ciutat.
8. Coworking, producció local, energia autosuficient i smart city
9. Paisatge, patrons d’identitat cultural i turisme.

---

El caos i l’ordre formen part de la natura, veiem el caos quan entrem caminant al bosc, i l’ordre rigorós i harmònic del creixement  de les fulles de les falgueres.
Caos i ordre existeixen a la ciutat, estressant, multiactuant, multi-espectacle, estrictament guiat per les ordenances municipals.
La conjunció d’una ciutat ecosistèmica també serà caòtica i ordenada, i alhora una combinació harmònica dels dos mons, l’ecosistema amb les seves regles i necessitats, i el dels humans, amb els seus comportaments cada vegada més conscients que l’espai natural necessita ser respectat en les seves energies, l’aigua, i els processos tròfics a canvi dels serveis ambientals.
Necessitem un bon planejament per que aquest projecte camini bé.
Per a pensar el futur dels nostres pobles, ciutats, valls i regions tenim a la nostra disposició diverses tecnologies, com el “dragon dreming”, els processos de governança sociocràtica, els estudis d’impacte ambiental, que inclouen una participació transparent i inclusiva, i nosaltres hem desenvolupat una metodologia pròpia: el Planejament Ecossistèmic

---

En la planificació de la ciutat-regió utilitzarem el concepte de bio-regionalisme, proposat als anys 60 per repensar el territori ja no sobre la base de la geografia política heretada de guerres, botins i propietat de la terra, per arribar a entendre la terra segons els biomes dels continents i dins d’ells els diferents ecotons. Les dimensions de ser bio-regions solen correspondre a valls i sub-valls de rius i rierols, de manera que orgànicament formen una comunitat amb el fil conductor de l’aigua.
Els eco-barris son les cèl·lules més petites d’aquesta jerarquia territorial regió-ciutat. I en ells que es diposita la menor cèl·lula  de la decisió política i social. Els barris i viles de forma natural tenen com a màxim uns 10.000 Hab, i entre 6 i 10 km de diàmetre urbà, on els caps, hortes i boscos es dimensionen en funció de la fertilitat i la densitat bioclimàtica que permetin els edificis.
L’eco-barri ha de mantenir un important nivell d’autosuficiència, especialment el respecte l’aigua, i l’energia, i serveis essencials com mestres i terapeutes. Comptant també que la gestió de las seguretat alimentària es pugui satisfer, encara que no contempli una diversitat de fruites i verdures molt més enllà de les possibilitats de fertilitat i clima local. Projectant que els espais de coworking siguin suficients per a la producció de tots els béns que ara entenem com estàndard de confort.

---

L’habitatge serà proporcionat per la comunitat en forma d’ús perpetu i amb la possibilitat d’heretar-lo per descendents, perquè l’especulació immobiliària deixi de tenir sentit, però assumint que les despeses de manteniment en la qualitat dels equips i les condicions de vida hauran de ser cobrades per la pròpia cooperativa d’usuaris.
Els edificis estan construïts amb materials biocompatibles i de llarga durabilitat, de manera que no continguin risc per a la salut al final del seu cicle de vida. Això és possible amb bases minerals, fusta, terra, resines naturals i diverses fibres vegetals d’alta resistència sense petroquímics.
Els projectes contemplaven el consum de balanç de 0,0kw per a aquests edificis de manera que el consum s’equipara a l’energia produïda, bàsicament amb principis de bioclimatisme passiu en la seva màxima expressió, captació de radiació solar, efecte hivernacle a l’interior i ventilació controlada per intercanviadors.

---

En les últimes dècades diverses propostes d’urbanistes han afegit conceptes indispensables per als nous plans urbanístics: conceptes com la ciutat de vianants, la ciutat dels nens, la ciutat femenina, la ciutat per a la gent gran… visions que faltaven, i s’anaven afegint als processos d’anàlisi de les realitats construïdes, a plans i programes de revitalització de centres històrics que s’estaven buidant i degradant, o programes de nous assentaments als rodals, mal comunicats i candidats a guetos llunyans.
Nens al carrer, vol dir tenir obligatòriament jocs al carrer, i generar una ciutat amb més interacció i empatia. La ciutat on es pugui córrer sense por de ser atropellat, la ciutat on t’atures a veure una papallona o una libèl·lula. Seria una ciutat millor?
La ciutat té també el fòrum públic, l’assemblea, el casal, on debatre els temes comuns, aquest lloc on celebrar les festes, i tots i totes tenim el nostre lloc.

El procés educatiu, les escoles i les universitats són el centre neuràlgic de les ciutats contemporànies, per descomptat, l’educació a distància està substituint aquest sistema presencial a un ritme desenfrenat. Però no estem parlant d’aquella formació especialitzada que ens dirigia cap a la universitat. Hem de parlar d’aquest pas de l’adolescència, aquest procès cap a la independència dels nostres fills, per crear el seu propi futur, la família, o la feina, o el que decideixin traçar. Això necessita un temps i un espai específics, que s’utilitzi per conèixer la diversitat del món, la diversitat d’exemples de vida. D’opinions, de persones d’altres cultures fins i tot. Avui la universitat i les eco-viles son el major catalitzador d’aquest efecte, les ciutats “joves”.
Aquesta atracció per als joves, aquest efecte alliberador de la universitat al mateix temps crea noves “ecovillages”, com Finhorn (Escòcia), o Auroville (Índia), Taliessin2 (Nevada) però també és el millor argument per revitalitzar les ciutats històriques.

---

Ens hem acostumat a un espai públic sense atributs, massa gris, sense un altre objectiu que ser un lloc de pas de casa nostra a la nostra feina, o fins i tot llocs d’oci com els centres comercials, el cinema, el restaurant, devaluant l’enriquidor que es aquest trànsit per la ciutat i aquest passatge en l’entorn comú.
Bio-físicament parlant, al carrer, el nostre cos i els nostres sensors estan fins i tot més actius que a casa o en llocs còmodes i familiars. El carrer, l’avinguda, la plaça han de ser llocs bells i harmònics, per crear precisament aquesta ciutat reflex dels ciutadans plens i feliços. Un reflex de la diversitat cultural i biològica, reflex d’una identitat més poderosa que la suma dels seus ciutadans.
Una ciutat on simplement passejar-hi ja té efectes terapèutics, on es poden trobar espais especials on meditar, fer ioga, ballar, o qualsevol altra pràctica saludable per formar part del paisatge.

---

L’aigua modela l’orografia dels carrers perquè és el mateix corrent d’aigua, és el drenatge i la depuració. El “disseny” forestal d’arbres, jardins i hortes també segueix el camí de l’aigua, la línia clau dels “Regrarians”.
Gestió de l’aigua crea llocs no desèrtics i no inundats. La gestió de l’aigua que proporciona aliments de tot tipus.
Amb l’aigua creem espais d’oci com piscines, i de teràpia com a temes i saunes.
Dels horts i jardins n’extraiem aliments i hi aportem matèria orgànica per al compostatge. L’aigua amb matèria orgànica la disposem de dipòsits de depuració d’aigües grises i negres per reincorporar-la al cabal natural sense contaminació.
Els sistemes biològics de depuració d’aigua són eficients per a petits grups d’habitatges d’entre 3 i 20 famílies, i això significa crear espais de compensació a cada edifici, o a cada illa de cases. T’imagines tenir els rius sempre nets!
Des de veure el flux d’aigua al carrer serem conscients dels temps de sequera i de la certesa de tenir o no reserves, ens assabentem dels límits de la nostra petjada ecològica més crítica.

Permacultura… Sintropisme… Biodiversitat….

---

Les ciutats tenen límits territorials, i es calcularan seguint paràmetres de petjada ecològica de capacitat de càrrega i capacitat cognitiva coherent.
És a dir, la ciutat es guiarà per algoritmes operatius amb les aportacions d’energia i matèria que entra i surt del seu sistema, definint aquest sistema amb la ciutat construïda junt amb la seva regió agrícola, que sosté i alimenta els seus habitants, i la resta de matèries primeres necessàries, així com les àries naturals que proporcionen els respectius serveis ambientals necessaris com l’aigua, l’aire net i la biodiversitat lliure. Aquesta àrea resultant serà per tant la base per al disseny de la logística de la mobilitat i l’accessibilitat universal.
Es prioritzaran les tecnologies de mobilitat que permetin el desplaçament amb mínim consum, millorant els serveis digitals en xarxa, seguint els serveis unipersonals sense consum de combustibles fòssils com les bicicletes o cavalls, i similars, seguint en transport públic amb energies el màxim de netes com l’hidrogen, els biocombustibles o l’electricitat, i finalment transportant vehicles de petits grups privats amb combustibles fòssils només fins que els tecnòlegs nets puguin abastir aquest sector de transport.
Viatjar i fer turisme a d’altres ecosistemes necessitarà d’amplis acords de col·laboració entre les regions de sortida, d’arribada, així com totes les regions intermèdies doncs la seva participació, retornarà beneficis i responsabilitat compartides per a totes les infraestructures per no generar desequilibris entre cap de les parts.

---

Com serà la producció per a les ciutats ecosistèmiques?
Ja hem introduït els conceptes de cadena de valor i cadena de confiança entre les parts interessades, així com els conceptes d’economia circular, i reconeixement de producte local, da la bio-regió, ara cal establir els processos productius que s’ajustin a aquestes directrius. La valorització dels recursos naturals de la regió, tant biofísica com energètica, per estructurar espais industrials igualment inserits a la ciutat, on es minimitzarà la mobilitat des del treball a casa, minimitzant els efectes contaminants, i dosant la producció a petita escala: La producció local, el km 0,0, serà capaç de generar benestar a les famílies.

Les impressores 3D petites i grans substituiran fàcilment les grans naus industrials, com ara els fabricants d’automòbils o les pròpies impressores 3D, quant costarà tenir una petita sala de fabricació de xips personals en nanotecnologia?
Actualment la capacitat d’operar virtualment torns, freses, premses, talladores làser, i impressores 3D, permet la fabricació d’un ample gamma de peces per a la construcció de gairebé qualsevol aparell, o la seva reparació.

En el paradigma “desenvolupament / progressista” (tant capitalista com comunista) l’indicador de progrés era una suma de tones de metalls fosos, tones d’acer i alumini, quantitat d’automòbils i electrodomèstics incloent-hi les T.I. produïdes. En els comptes de l’IDH, hi ha disponibles els comptes de nens alfabetitzats, el nombre de llits hospitalaris i les morts per fam. A les localitats “eco” aquests valors seran molt diferents.
Avui tenim més d’un cotxe per família, diversos smartphones per cada un, elements que marquen quines famílies tenen capacitat de desenvolupar-se en el món modern, i així serà com les ciutats tindran la mesura de capacitat de desenvolupar-se en la relació de superfície da camps i horts necessaris per a la seva població.

---

Per què la majoria de les ciutats modernes són tan lletges, en comparació amb les ciutats i pobles antics o com els seus propis centres històrics?
Com és possible que la mateixa declaració de la carta Atenes que defineix l’arquitectura moderna i que considera l’estètica un factor molt important per a la ciutat, permet el creixement descontrolat de la ciutat lletja?
Nuclis antics i centres històrics necessiten una gran regeneració, un pacte social de proporcions globals per redreçar la anti-estètica, que tant sols produirà desequilibris mentals als ciutadans.
Els conceptes estètics estaven ben entesos, la majoria d’arquitectes i jardiners lluiten per això cada dia, però no així polítics, enginyers, urbanistes, concessionaris de serveis públics… que permetien el caos de la ciutat sense ni tan sols adonar-se del que estava passant.
La ciutat s’ha de construir amb llenguatges compartits, com a mínims per barris, creant i mantenint identitats formals i icòniques, identitats visuals i paisatgístiques.